La Chinsisi, una nena de 4 anys, va arribar un matí a la missió de Chezi amb la seva mare. Aquesta va explicar la situació: el marit l’havien matat quan intentava robar plàtans durant l’època de fam. Ella es va haver de prostituir per alimentar la seva filla i va agafar la SIDA. Estava molt malalta, fins i tot amb ferides a la cara. Venia a entregar la nena: ningú no podia fer-se’n càrrec quan ella morís.

La petita Chinsisi es va adaptar ràpidament al seu nou món: va aprendre a dormir en un llit, a menjar a taula amb cullera, a calçar sabates, a conviure amb els més de 200 nens orfes com ella i a compartir casa amb una dotzena de nens i una mare adoptiva.

Però fent honor al seu nom -Chinsisi vol dir “secret” en llengua chichewa-, ho feia tot sense dir un sol mot, sense expressar res, ni una llàgrima, ni un somriure. Què pensava o sentia la Chinsisi?

No va ser fins passat més d’un mes quan tot de cop, asseguda a taula davant el plat de farinetes, va començar a plorar: grosses llàgrimes de pena li rodolaven galtes avall. Sense un sanglot, en silenci, com una dona gran, plorava i plorava per primer cop. Va ser a partir d’aquell dia que va començar a somriure.

Fa poc, en una de les trucades a Chezi, vaig demanar per ella. Estava preocupada: quan vaig marxar encara no parlava.

-La Chinsisi parla pels colzes! És una nena molt alegre! –em va dir la Mercedes.

La Chinsisi té ara una nova perspectiva: té futur