Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen són dos artistes d'orígens diversos -l'un nord-americà nascut a Suècia i l'altra holandesa-, l'obra dels quals s’ha distingit per confondre l’art considerat seriós. Van començar fent escultures que semblaven per fer riure, però que, ben mirat, no en feien gens, de riure.
És cert que vivim entossudits a fer-nos un món cada vegada més baix de sostre. Ara, que puguem tocar-lo amb la mà no vol pas dir ni indica que haguem crescut, sinó, a l'inrevés, que com més anem més lil·liputencs ens tornem. Per això els canvis d’escala que fan Oldenburg i Van Bruggen de les coses d’ús quotidià no són divertiments, per molt que puguin semblar-ho. Són, en el fons, reflexions irònicament cruels. Els dos artistes ens fan veure que el sistema que ens aboca a un consum desorbitat ens fa humanament més petits. Ens alerten que els polifems que hem d'eixorbar per fugir de la cova on ens tenen captius ja no són els ferotges colossos de la mitologia clàssica, sinó coses aparentment inofensives, com ara amables hamburgueses, gelats virolats, ous ferrats mastodòntics, eixugacabells o electrodomèstics domesticagent.

Per què he mencionat la tradició holandesa en l’obra d’aquesta parella d'artistes? Després de la reforma protestant, els artistes holandesos aportaren a l’art europeu una mirada nova. Abaixaren els ulls de les altures i es posaren a contemplar la realitat de prop -a projectar llum sobre coses que fins aleshores ningú no havia considerat substancials. Si la idea de modernitat anava lligada a la renúncia de la realitat transcendent, aquesta renúncia no implicava pas que aquells homes no volguessin assolir el Paradís. Gràcies a llur impuls, doncs, començàrem a voler-nos fer paradisos a mida, a construir cels que poguéssim abastar amb els dits. En unes latituds més al nord dels Països Baixos, aquesta domesticitat fou rebuda amb angoixa existencial -com una gran orfenesa. Per als neerlandesos, en canvi, aquesta voluntat de “cosa” palpable esdevingué un motiu de festa, de salut i de dignitat nacionals. Penso ara en el magnífic autoretrat que va fer-se Vermeer, on el veiem d’esquena i disfressat d’artista. L’autor ens ensenya els trucs que fa servir per pintar: com plasma sobre la tela una musa, que, de fet, no és sinó una dona del carrer guarnida de tal. A primer terme, dins el quadre, el pintor hi ha col·locat una cadira buida perquè, si volem, democràticament, hi puguem seure i contemplar naturalment, sense dramatisme, les trampes que l’artista ens fa a l’hora de fer art.
En aquest món de lil·liputencs que anem construint, l’art d'Oldenburg i Van Bruggen és un advertiment moralitzador festiu i simpàtic. Quan mirem el ganivet multiús de l’exèrcit suís que van convertir en una escultura gegantina, en un estri desplegant a l’espai mecànicament, paorosament, cada una de les seves eines, ens sentim lil·liputencs. Com també ens hi sentim quan, tot passejant per Barcelona, ensopeguem amb els llumins que un gegant ha tirat a terra, però que ens fan descobrir la nostra talla real. Igualment quan, tot visitant un museu, al costat de les obres d'altres artistes topem amb un endoll monumental que ens fa percebre, cop en sec, que som talment els escarabats que es passegen per la cuina...

Antoni Llena, Artista