De núvols i papallones

La peça no li encaixava. Ho havia provat girant-la, posant-la al dret i al revés, però no hi havia manera. "Com va?", preguntà. "Mira, totes són verdes i totes són diferents. Cal provar-ho. Aquesta té dos costats rectes. On la posem?" "Aquí, al cantó." Va encaixar. “Ara tries tu”. “Jo? No vols triar tu?” “Abans ho he fet jo i ara et toca a tu”. “Va bé. Aquesta: m’agraden els núvols.” “Per què t’agraden, els núvols?” “Perquè són blancs i el cel és molt blau, però sembla que es mouen i vol ploure o que es farà de nit.”

A ella li agradava ser aquí amb el seu pare, perquè si el seu pare no li hagués fet veure que hi havia un cel tan blau ple de núvols, vés a saber si ella no s’hauria decantat per les bicicletes totes juntes o per la col·lecció de cromos o per les petites nines que semblaven antigues o per un tros de la guia de telèfons o pels vestidets o per una notícia del diari que ni sabia a què es referia. I la dels núvols era, i tant!, la millor elecció.

Va començar de seguida a dibuixar-la, pensant que si no la posava llavors, era capaç de començar a ploure o se li faria fosc i ja no seria igual.

Se la va mirar mentre dibuixava, i se li va ocórrer que li agradava ser aquí amb ella, amb la seva filla, perquè l’important no era pas això dels núvols o el calidoscopi de tons blaus o roses o la imatge amb les figuretes del circ o la de les cartes amb els personatges del conte d’Alícia, per dir alguna cosa. Estaven junts i l’un deia ara et toca a tu i ara em toca a mi, o dibuixa sense por que si jo l’aguanto ja no se’t mourà, o vigila amb les tisores. I també per viatjar amb ella per una meteorologia impredictible que conduïa a una flora estranya i torbadora.

Ella va tornar a triar, i després ell, i després ella, una vegada cada un, i en acabat ho van enganxar en ordre i mirant-s’hi bé.

Al final, els sortí un paisatge insòlit en què les flors suraven per damunt un mar de núvols i en què un cavallet o un ruquet galopava damunt un cotxe de feltre vermell i un mico amb unes ulleres enormes a la mà i una lupa enorme penjant-li del coll mirava per una ullera de llarga vista, i es veia clarament el que albirava, que era una illa (o el segell d’una illa) de la Polinèsia francesa envaïda per una papallona d’allò més rara, d’un nom científic, molt rar també, que es podia llegir ben clarament.

Jordi J. Clavero, Departament Educatiu de la Fundació Miró