traços








back



ORIM

 

Dins la mostra de Miró que es pot veure ara a la Fundació, hi ha un espai dedicat a Miró l’altre, la pel·lícula que Pere Portabella va fer amb motiu de l’exposició al COAC l’any 1969. Cristian Cirici, un dels artífex d’aquell projecte, ens descriu com es va dur a terme.

 

Era a finals de 1968, quan els arquitectes socis de Studio PER (Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet, i Óscar Tusquets), que acabàvem de fer 27 anys, vam rebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears l’encàrrec de fer el guió i el muntatge a la seu col·legial d’una contraexposició –que vam titular ORIM (Miró escrit de dreta a esquerra)– a l’exposició antològica organitzada per l’Ajuntament de Barcelona en el marc gòtic de l’antic Hospital de la Santa Creu.

Malgrat les dificultats que la dictadura del general Franco representava per a l’obertura a l’estranger, ens sentíem molt pròxims als fets del maig del 68 a París. Barcelona era, aleshores, una ciutat més cosmopolita que ara, quan l’èxit turístic li va esborrant la personalitat. I guardem un record inesborrable d’aquells mesos en què vam estar treballant en el projecte, assessorats per Joan Brossa, Alexandre Cirici, Pere Portabella, Joan Prats i Antoni Tàpies, i sobretot del contacte amb Joan Miró.

El nostre guió plantejava dividir l’exposició en dos espais ben diferenciats, separats per l’escala que duu a l’anomenada Sala Picasso, i que proposàvem tancar lateralment i per sobre com si fos un túnel en fort pendent. L’espai inferior estaria dedicat al Miró d’abans de la guerra civil, l’espai de sobre al Miró de després de la guerra. El túnel-escala entre els dos espais significaria l’època fosca de la guerra, i s’hi projectaria una pel·lícula que vàrem encarregar a Pere Portabella.

Vam dissenyar els diferents racons i vitrines per contenir els quadres i objectes de l’exposició, amb els materials propis dels encofrats que ens va proporcionar desinteressadament l’empresa constructora que més apreciàvem en aquells temps (que malauradament ha desaparegut del mercat): Famadas, S.A.
Pel que fa al contingut, malgrat que Miró, Prats i Tàpies ens varen oferir obres originals de les seves col·leccions particulars, només vam utilitzar les obres que tenien més possibilitats didàctiques i una actitud més contestatària. Les grans obres no ens interessaven, ja eren presents a la gran exposició de l’Hospital de la Santa Creu.

Una gran part de l’exposició consistia en una selecció de fotografies ampliades de fragments de quadres en què hi havia tota la simbologia de Miró, com el sexe femení representat per uns peluts llavis genitals o bé capellans passant per l’anella, tal com es pot veure en els gravats de la sèrie Barcelona. Però en el nostre guió hi figurava també demanar a Joan Miró que fes alguna intervenció en els vidres que envolten la planta baixa de la seu del Col·legi, a la Plaça Nova. Nosaltres imaginàvem que en el millor dels casos hi pintaria la seva signatura, però la seva resposta entusiasta va ser la de pintar-hi un mural en quatre colors i negre. A cadascun dels guionistes ens va assignar un color, i ell es va reservar el negre, aplicat a escombra, per corregir el que nosaltres havíem de pintar moments abans. Era, en grans dimensions, la mateixa actitud que va portar Miró, en la darrera etapa de la seva vida d’artista, a pintar sobre quadres anònims que comprava en exposicions provincianes.

En el transcurs d’un sopar al Reno, vàrem exposar a Joan Miró el nostre guió, li vam demanar una intervenció personal sobre els vidres que envolten la planta baixa del Col·legi d’Arquitectes i vam fixar una data per tal de visitar el seu estudi de Mallorca, i escollir algunes pintures originals que haurien de formar part de l’exposició. A l’estudi de Miró, hi vàrem anar l’Óscar Tusquets i jo mateix. La seva casa era bastant kitsch. Una peixera situada sobre una mena de parterre interior era l’element arquitectònic que més recordo de la sala d’estar on vam esperar que baixés de la seva habitació. Se’n va excusar dient que aquell era el terreny de la seva esposa Pilar, que tenia un germà arquitecte que els havia obsequiat amb el projecte. De seguida ens va conduir cap al seu estudi, un edifici de gran qualitat arquitectònica i molt viscut per Miró, ple d’obra seva en curs d’execució, retalls de revistes i de diaris, i diversos objectes d’art primitiu africà. Ens van impressionar molt les pintures en què estava treballant.

Cristian Cirici
Octubre de 2006

> Discurs de Lluís Domènech, director de la secció d'exposicions del COAC, en l'acte de presentació a la premsa de Miró l’altre, el 30 d'abril de 1969. Document inèdit. (Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya)

> Memòria arquitectònica del projecte de l'exposició Miró l’altre. Document inèdit. (Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya)